La María José Juan (1976), coneguda com la María José del Moreno, és una dona que afronta els reptes amb amor, coratge i determinació. En aquesta entrevista conversem del bar familiar, però, sobretot, de la seua faceta com a mare i de tot allò que ha après gràcies als seus fills, en Jordi i l'Ona Tran.
- El març és el mes de la dona. Al Bar Moreno les dones hi heu tingut un paper clau.
Les dones de la casa sempre hem sigut valentes i molt obertes. Des que el meu pare i el meu padrí van morir hem estat al capdavant, però els homes també han estat importants. Tampoc puc deixar d’anomenar la Roseta i Pepe, els meus iaios; per ells estem aquí. Parlant del tema, també he de comentar que l'entrada al bar de dones clientes ha costat. Vam revertir la situació fent que es trobessen en un ambient més agradable, però guardant l'essència del Moreno.
- Un bar amb molta història...
Sí, jo sempre dic que, si les taules i les cadires poguessen parlar, explicarien moltes coses. De fet, molta gent t'explica vivències personals, o històries d'abans. La veritat és que treballar al Moreno és una experiència de vida molt gratificant.
- Com es viu un procés d'adopció?
Jo he tingut la sort de ser mare de dos maneres diferents i d'aprendre moltes coses. Amb un embaràs saps que finalitza nou mesos després. L'adopció, en canvi, és un camí molt llarg, que no és difícil, però que està ple d'incertesa i patiment. Nosaltres vam esperar més de tres anys a rebre la trucada tan esperada que ens deia: "És una xiqueta i acaba de fer un any". En aquest procés et planteges moltes coses, però l'important és que la parella reme en la mateixa direcció.
- Com van ser els inicis amb l'Ona Tran?
Després de volar 12.000 quilòmetres i arribar al Vietnam, vam poder visitar l'orfenat i conèixer la nostra filla. És una sensació molt difícil d'explicar, una mescla d'emocions, fins i tot agredolces. L'endemà va ser la cerimònia d'entrega amb el jutge. Per fi la familieta estava al complet. Els primers dies no van ser fàcils: ens havíem de conèixer tots i ella ens havia d'adoptar a natros. A poc a poc, amb paciència i molt d'amor, s'ha anat adaptant bé. Avui és una xiqueta molt feliç, és molt canareva sense deixar les seues arrels vietnamites. De fet, ella amb tres anys explica perfectament la seua història.
- Amb en Jordi heu viscut un procés de canvi de gènere.
Jordi a partir dels tres anys va començar a donar senyals, i això ens va fer pensar que passava alguna cosa. Ens vam trobar que no sabíem res sobre el tema. De fet, penso que fa falta molta informació. Gràcies a una persona que sempre ha estat al nostre costat, ens van derivar a una unitat especialitzada del Clínic. Allí ens van informar i van fer-ne el seguiment. Amb el temps vam anar veient que realment ell no sentia qui era. L'any passat, abans de fer els set anys, ens va dir que aquell seria l'últim any com a Mar i que passaria a ser Jordi. Hem tingut la sort de trobar-nos bons professionals, però el més important és tenir la família al seu costat i fer-li un bon acompanyament basat en el respecte i la comprensió.
- Quines complicitats heu trobat?
Ell va estar desubicat fins que no va fer el canvi. No ha sigut fàcil, però sí que us puc dir que ha estat molt valent. Una vegada ho vam fer públic, en general ens vam sentir molt acompanyats, i ell ara està molt content. Sempre hem intentat tractar el tema de manera natural i estem agraïts perquè el poble ho ha acceptat molt bé.
- I com afronteu el futur?
Fa dos setmanes ens va arribar la confirmació del canvi de nom. Esperem que la llei nova arribe prompte. De moment, veure'l content ens fa estar a natros contents. I com diu el refrany, al ball, ballarem, i a poc a poc anirem afrontant el que ens porte el futur. Vull donar les gràcies a totes aquelles persones que en un moment de la vida ens han ajudat a fer aquest camí més planer, sobretot al meu company de vida i a la meua família, que no m'han fallat mai. He tingut molta sort.
- Ens n’alegrem molt. Per cert, també tens temps per a l'associacionisme vinculat amb la maternitat...
Sí, estic al Consell Escolar i formo part de la junta d'Ameiba, una entitat del poble que ha obert moltes portes en la criança positiva. Ens avenim molt bé a la Junta i és un goig treballar amb totes. M'ompli molt.