L’any 1910, ens les eleccions generals al districte de Roquetes, al qual llavors pertanyia Alcanar, van guanyar els liberals. Però a Alcanar hi van haver molts de vots del bàndol conservador. Al districte de Roquetes va sortir elegit Manuel Kindelán. Aquest, en adonar-se que a Alcanar havien sortit tants de vots del bàndol conservador, va intentar reorientar la política municipal cap als seus interessos. N’és un exemple que el 1912 va aconseguir que a Alcanar se li atorgués el títol de ciutat.
Dos anys més tard, el 1914, es van celebrar novament eleccions i van tornar a guanyar els liberals, però una denúncia de part dels conservadors canareus acusava Kindelán de comprar moltíssims vots a Alcanar. El diputat, a més de negar-ho, s’hi va voler venjar. Certament, havia comprat molts de vots i la seua revenja se centraria en Ricard Sancho, que havia estat alcalde en el temps que Alcanar havia estat governat per l’opció conservadora i que, en aquell moment, havia passat a formar part de l’oposició.
Kindelán pretenia desgastar la figura de Sancho i, per això, va aconseguir que el governador civil denegués l’autorització per a celebrar els correbous a les Festes de Maig. La ciutadania no podia concebre aquella prohibició. És per això que va cercar immediatament una alternativa. Es diu que un veí, el tio Roque, va traure al carrer una rabera de burros i la festa va consistir a torejar-los. La gent va sortir al carrer a gaudir de l’espectacle.
No obstant això, els ànims dels veïns estaven calents. Amb el lema “Volem bous!”, el dia de Sant Isidre hi va haver una gran concentració a la plaça Major per a escridassar Ricard Sancho. Aquella manifestació va constituir una gran mobilització social. La Banda Municipal d’Alcanar va protagonitzar un “pasacalle” per tot el poble en senyal de protesta, mentre convidava la ciutadania a sumar-se a la protesta. Així, es va aconseguir que la plaça estigués pleníssima de gent. Després d’aquell aixecament popular, el conflicte va continuar dins de les dependències municipals, on els liberals locals també tiraven llenya al foc. En una de les següents sessions plenàries i amb els ànims més calmats, Sancho va intentar que els seus adversaris reconeguessen que ells també havien comprat vots.
L’anecdòtica celebració de la “borricada” no es va quedar només a l’àmbit local, sinó que va tenir un gran ressò als pobles de la volta. No hi van mancar les burles i les crítiques. Deien que Alcanar no tenia diners, ni tan sols per a fer bous a les festes. Fins i tot van traure una cançó:
En el pueblo de Alcanar
han hecho una borricada
y en lugar de correr toros
han corrido una burrada