En aquest número del Butlletí volem fer un repàs del comerç d’Alcanar al llarg del segle XX. Cal dir que la memòria oral i els anuncis en publicacions periòdiques, com Terra Nostra, ens permeten tenir una panoràmica detallada de la realitat comercial canareva.
Hem de començar pel centre comercial per excel•lència de la ciutat: el mercat. Ja tenim constància de la seua existència el 1840, quan es feia a la plaça dels Oms, l’actual plaça Major, però el mercat, abans de la seua situació actual, ha estat en altres parts, com a les escales de l’església, en un descampat al passatge Español i, fins i tot, dins de l’església parroquial durant la Guerra Civil. No és fins a la segona dècada del segle XX que el mercat es trasllada on es fa actualment, si bé l’edifici era ben diferent. Es tractava d’un edifici modernista que, a més, no sols feia les funcions de mercat, sinó que feia d’espai polivalent: era, també, seu d’entitats socials.
Ja a les darreries dels anys quaranta, l’ajuntament compra l’edifici i emprèn obres de reforma per a adequar-lo. Un cop feta la reforma, el mercat tenia més de 25 parades, la majoria de fruita i verdura, però també hi havia carnisseries i peixateries. El 1984 s’inicien les obres del nou edifici, l’actual, que es va inaugurar dos anys després, el dia de Sant Antoni.
Si parlem d’altres comerços, durant tot el segle proliferen botigues de queviures o “colmados”, on es venia tot allò necessari: des de sabó fins a cafè, la majoria de vegades a granel. Així, doncs, quan s’anava a comprar, la clienta demanava, per exemple, mitja lliura de cafè, i la dependenta la hi preparava en una paperina. No va ser fins a l’obertura del primer supermercat que la forma de fer la compra va variar: de demanar-ho a la dependenta a haver de passejar pels passadissos i agafar-ho tu mateix. Això és el que es feia al “súper” del Rojano, al carrer Verge de Montserrat, on tot ja era en prestatges i empaquetat i es pagava a la caixa, al costat de la porta.
Pel que fa a les botigues de roba, si bé el costum no era consumir tanta roba com en l’actualitat i moltes de les peces de vestir es feien a casa, sí que hi havia diversos establiments on es feien vestits d’home (o “trajes”) i es venien teles, com la botiga de Lázaro, el que seria l’últim alcalde republicà, que era a la plaça del Carme. Posteriorment, a la mateixa casa, hi va haver la llibreria de l’Anita de Lázaro, sa filla, a on els xiquets anaven a comprar tebeos. En aquella plaça hi va haver altres botigues, com la de José Pepe Garriga, de televisors Marconi, i ben prop, la primera farmàcia del poble, amb Lucas Beltran de primer farmacèutic com a tal, on actualment encara hi ha la farmàcia de Maria Pilar Delgado.
Al voltant de l’actual plaça Major és on històricament hi ha hagut més vida comercial. Més enllà del mercat, ja explicat, cal mencionar l’existència de la fonda de la Perota, on més tard hi hauria el Bar Moreno, encara en ple funcionament. A la mateixa plaça hi hauria dos cafès més, el de Samuel i el de Caramelo. Les fondes eren un fet característic del poble, a causa del pas de la carretera entre València i Barcelona.
A l’últim, cal destacar que per tota la localitat hi havia, també, diversos establiments relacionats amb diferents oficis, com fusteries, forns i sabateries, a més de barberies, com la de Juliet, al carrer Almenara, la de Roman, a la plaça Major, la del Sord o la del Patricio, i les perruqueries de dones, que van començar a proliferar a partir dels anys quaranta.
Autors: Oscar Rosal Gamarra i Roger Carbó Calzada
Agraïments: Jordi Sancho Parra