A les Cases encara queden algunes famílies que practiquen l’art i l’ofici de la pesca de fa un bon grapat d’anys. Alguna d’elles, fins i tot, de fa més de cent o cent cinquanta anys. D’altres, tot i que han canviat de professió, mantenen encara molt viva la seua experiència a la mar –que s’ha de tractar amb respecte, però no amb temor– i tenen el seu regust ben present en el dia a dia.
Ja a finals del segle XVIII, la família d’un tal Sancho lo Serereu es dedicava al bolig per altri. En aquell moment, no era una tasca gens estranya: amb només quatre patrons amos de les barques i les aïnes de la pesca, la majoria dels mariners del poble no tenien més remei que treballar per a ells per tal de sobreviure. Es pagava en diner –maravedís, rals o lliures– i, principalment, en espècie –una part de la pesca o altres elements que els completessen la dieta, com ara cereals, oli o vi.
A començaments de la dècada del 1860 el cap de la família era Manuel Sancho Caudet. No va ser fins a son fill, Pepet Sancho Esteller, que a la casa tindrien barca pròpia i “es farien a la mar” d’una manera autònoma. Al març del 1924, amb 56 anys, Pepet ja estava enrolat com a patró a la barca italiana Giovanna, que vogava de les boques de l’Ebre al nord de la costa dels Tarongers –de l’Ampolla a Benicàssim, poc o molt– i anava principalment al moll, als llangostins i a les galeres.
Encetada de poc la Segona República, Pepet de Serereu va decidir tindre una flota pròpia. Va manar al calafat José Nos Balagué que li fes una muleta de vela llatina que duria per nom La vuelta al mundo, que pesava tres tones i escaig i que –segons una inspecció del 27 de març del 1935 de l’enginyer tarragoní C. Tòful– estava lligada a la capitania de la Ràpita. Dins d’aquella barqueta s’hi afegirien, a la tardor del 1939, sons dos fills, Marià i Pepet. El patró cobrava 150 pessetes al mes i els ajudants, un duro i mig al dia.
A la primavera del 1944 la flota va quedar-se menuda i la família va decidir afegir-hi una altra barca, una xalana una mica més grandeta, que s’anomenaria Coral. Les mides eren 7,20 metres d’eslora, 2,20 metres de mànega i 65 centímetres de puntal. Va fer-se a les desaparegudes drassanes del rapitenc Albert Carcellé González i va costar 3.500 pessetes, una menudeta fortuna –bé podrien ser dos cotxes de l’època!– que van haver de pagar a terminis.
Amb este patrimoni d’allò més mariner, la família dels Serereus semblava que tenia la faena enllestida. Per a arredonir-ho, la família passaria a formar part del Pòsit de Pescadors –Marià Sancho tenia el número 6 d’agremiat i una cartilla acreditativa– al febrer del 1941, formant unió amb la resta de colles casenques abocades al sempre complicat món de la mar. Amb tot, arribada la mort de Pepet i, uns anys després, la de son fill Marià, la dèria marinera de la família, que ja era gairebé bicentenària en aquelles alçades, se n’aniria en orris. Les següents generacions, malgrat que provarien d’anar a la mar, no hi continuarien la tradició encetada moltes i moltes dècades ans per un seu avantpassat. Definitivament, aquells casencs d’antany devien ser més ferrenys i tibats que els d’ara...
FOTOS:
1. Cartilla militar marinera de Pepet Sancho Esteller de Serereu (1868-1953), del 1935.
2. Permís de navegació i inspecció de la muleta La vuelta al mundo, signada pel tarragoní C. Tòful, el 1935.
3. Factura del primer termini de pagament de la xalana Coral, feta entre el 1944 i el 1945 a les drassanes rapitenques d’Albert Carcellé.
4. Marià Sancho Aubalat (1909-1964) i la xalana Coral, varada al codolar.