Esta vegada ens embarquem en el temps, entre un maremàgnum de paperassa esgrogueïda, i remenem per redescobrir la història d’un malnom, esplèndida i esgarrifosa a parts iguals.

L’agost del 1812 Batiste Agustí Josep Balada Geyra era batejat a l'església de Sant Miquel, acabat de nàixer. Tot i això, el rector advertia ja sons pares d’una cosa: el nadó era pèl-roig. Segurament algun dels seus ancestres també ho devia ser, però ho desconeixem, per l’exterioritat dels progenitors –ell, de la Ràpita; ella, del nord de Castelló–. Siga com fos, a causa de la tonalitat rogenca dels seus cabells i del fet que dugués piguetes arreu de la cara, començaria a ser conegut com a Batiste de Safranòria.

I per això mateix, al pobre, li anaren maldades: quan tenia dotze anys l’ecònom Josep Guàrdia –quasi última anella de la famosa i onerosa estirp de rics canareus, amb torres de guaita dins del seu patrimoni i tot– l’enviava al santuari de la Mare de Déu de la Balma, prop de Sorita –a tocar de Morella– per a que les caspolines li practiquessen un exorcisme i, teòricament, li traguessen els dimonis. Ser pèl-roig en aquella època, certament, no era cosa honrosa, ni per a tirar coets.

Fixeu-vos fins a quin límit els pèl-rojos estaven mal vistos que l’estirp dels Safranòries va haver d’emparentar, per causa forçada, amb l’estirp d’un tal Bel del Preberoig, també pèl-roig molt probablement com la seua onomàstica indica. Del matrimoni entre els consumats nasqueren tres fills: Batiste, José i Agustí, que dugueren els malnoms amb més orgull, sense càstigs ni punicions, ja que sembla que la dèria vermellosa dels cabells i les pigues de la cara els anaren, finalment i de forma progressiva, a la baixa.